Glossaris

Dins la història de la dansa popular -escriu Aureli Capmany, gran historiador de les nostres danses- el contrapàs constitueix un document d’importància cabdal, tant per la seva condició de joia arqueològica, com pel seu interès coreogràfic, i pel caràcter de la lletra que acompanya al ball.

Aquesta dansa és un antecedent pròxim de la sardana. Va conviure amb la sardana curta i fou substituïda pràcticament més tard, per la sardana llarga, o sardana actual. El nom de contrapàs al•ludeix al moviment del passos: un pas fet en direcció inversa al primer pas. Els balladors es disposen en filera o rengle i són dirigits pel capdanser. Tot ballant han de fer la volta a la plaça, mesurant els passos de tal manera que en acabar la música es tornin a trobar just al punt de partida, generalment d’esquena als músics. El contrapàs adoptava sempre el compàs binari, de sis per vuit, amb intercalacions del compàs de tres. La seva melodia era d’una certa uniformitat tonal i anava acompanyada d’una lletra que relatava la Passió de Crist (s’anomenava per això “divino”), la qual era cantada amb repetició de “dites i respostes”. Això fa pensar en els orígens religiosos o fins i tot litúrgics d’aquesta dansa, que temps després va passar de l’església a la plaça i esdevingué dansa popular.

És balla fins a la segona meitat del segle XIX, quan s’iniciava la sardana actual i desaparegué totalment a finals del mateix segle quan aquella ja havia arrelat definitivament. Era ballat principalment a les comarques de l’Empordà i la Selva i presentava diverses varietats: el contrapàs llarg, el curt, el cerdà i el persigola. Era una dansa excessivament llarga i monòtona i això va produir un cert cansament. En època de decadència fou anomenada tirabou, més aviat en forma despectiva. La seva coreografia era complicada, d’aquí que fos necessària la figura del capdanser per tal de dirigir la dansa, amb els passos, figures i recompte de passos. Cal fer observar que en el contrapàs es distingien dos estils o maneres de ballar: l’empordanès i el selvatà (que després han passat a la sardana), els quals es diferenciaven per fer els acabaments de les tirades a l’esquerra o a la dreta, segons un o altre estil.