Glossaris

Encara que el nom sardana, com a dansa, es troba ja escrit en documents de mitjans del segle XVI, la sardana tal com la coneixem ara és relativament moderna. No tenim noticies exactes de com era el ball de la sardana, malgrat el seu antic origen o com eren ballades les que citen els documents del segle XVI al XIX. Si sabem, en canvi, que encara en el segle XIX, juntament amb el contrapàs es ballava la sardana curta, que va desaparèixer just en el moment en que la sardana dita llavors llarga, o sardana actual, es va imposar popularment. La sardana, com a dansa dels catalans, s’inicia amb la reforma de la cobla i de l’estructura musical que realitza Pep Ventura en la dècada dels anys 1840 a 1850.

Efectivament, durant aquesta dècada, podem dir que es crea la sardana. encara que ens és poc coneguda la vida de Pep Ventura en aquests anys, ens atrevim a afirmar que era per ell una època de gran activitat. És quan s’interessa per reformar i donar empenta a la cobla; quan coneix a Antoni Turon de Perpinyà i amb ell dissenyen la nova tenora, instrument que situa com a eix central de la renovada ordenació musical; quan allarga la sardana curta, salvant-la de l’apatia en què sembla es trobava, per crear la sardana actual, i quan els primers sardanistes s’hi entusiasmen fins el punt en que Miquel Pardàs pot donar a l’impremta, encara que breu, el seu primer tractat del ball de la sardana: “Método per aprender a ballar la sardana llarga”.

És a partir de 1850 en què Miquel Pardàs publica el seu “Método” que la sardana comença a donar-se a conèixer. Tres anys més tard (1853) és Josep Junquer i Lloveras el que publica un altre “Método para aprender a bailar sardanas largas”. Mentre, en el programa de les Festes de Santa Creu de Figueres de l’any 1850 ja s’anunciava que “es ballaran les danses del país anomenades sardanes llarges”.

La sardana va fent el seu camí. L’any 1859 es constitueix la cobla “La Ampurdanesa” i el mateix any Clavé estrena “Lo pom de flors” i obté un gran èxit i l’aire de sardana amb que està composta la cançó:

“sonen les gralles airosa cerdana pren cada nina un pastor per company”.

A partir de 1860 la sardana es propaga a Barcelona. La cobla de Pep Ventura és invitada a participar a la festa que se celebra a Montserrat en ocasió de la visita de la reina Isabel II. A aquests actes hi va també Miquel Pardàs junt amb els altres dansaires per ballar la sardana. El mateix any, Pep Ventura estrena la sardana “Arri Moreu” que mereix una gran popularitat.

Semblantment la sardana s’anava expandint per les contrades de l’Empordà i La Selva i a través d’elles arreu de Catalunya. A Santa Coloma de Farners, l’any 1856, durant la Festa Major es ballava el contrapàs i la sardana i també hi ha noticies que l’any 1870 les sardanes eren ballades a Banyoles, Besalú, Olot, Palamós, Tordera, etc.

En el quadre cronològic del desenvolupament de la sardana que figura a continuació, queden registrats els esdeveniments més importants relacionats amb la sardana i d’ells es dedueix la seva penetració en la vida ciutadana de Barcelona.

Quadre cronològic

L’arxiu municipal d’Olot conté el llibre “Liber consulatus” on es descriuen els afers municipals de l’època des l’any 1520 al 1563. Quan s’obre aquest gros llibre, el dia 5 d’agost del 1552, es llegeix la cinquena conclusió que determinaren els cònsols apareix:

“Item concluderunt et determirunt que’s prohibisca lo ball de la sardana y altres balls deshonests; y que sobre assò seran donats protests y requestats alls officialls realls; y que los consells y fassen les provisihons y forces necessàries; y que no’s permeta en temps de Carnestoltes ni altres dies la son son”.

El 22 de maig del 1573, el bisbe gironí prohibeix els abusos fets a la catedral i a les esglésies on els joglars cantant “cançons deshonestes e ballant sardanes”.

L’any 1575 a causa dels abusos comesos durant les festes del Corpus Cristi es prohibeix ballar la sardana dins els temples.

A Vic, en el 1596 es disposa “sota pena d’excomunió major, aplicada al moment, de tocar de dia i de nit per les places, ciutats, viles i llocs allò que vulgarment se’n diuen cerdanes”.

Al 22 d’agost de 1610, a Igualada determina “item determin dit honorable consell que no’s ballen de aquí al devant en la plassa serdanes per ser ball deshonest, y que de ninguna manera se balle en divendres, attés que en semblant die prengué mort y passió nostre senyor Déu Jesuchrist per nostra salut y remey, y que no’s balle sinó de die y no de nit, y assò per a llevar tots abusos”.

Al 1616 en una relació de festes de carnestoltes a Barcelona.

Al 1625 en una relació de festes a Barcelona amb motiu del naixement d’una infanta i de la diada de Sant Jordi.

Al 1647 en les festes a Barcelona amb motiu del bateig del fill del Virrei.

Al 1660, sarau en el Palau del Rei de Barcelona i un altre a casa del diputat militar Joan Grimau.

Al 1661, sarau en el Palau de la Comtessa de Barcelona.

Al 1668 en les festes de la visita de Duc de Florència.

Al 1717, són privades totes les danses que el poble ballava, sense esmentar-ne cap específicament, durant la Nit de Nadal, a causa dels abusos comesos.

Una embranzida forta s’obté quan les sardanes figuren en el programa de les festes de la Mercè de Barcelona. En el programa de les festes de 1871 els “empordanesos ballen sardanes llargues al so de la cobla” i a l’any 1872 hi figura la cobla de Pep Ventura “tocant contrapassos, sardanes llargues i altres balls”, mentre als jardins de l’exposició de Belles Arts, la música d’Artilleria interpreta la sardana de Pep Ventura “Lo toch d’oració”.

No sempre fou fàcil el camí de la sardana. al llarg del segle XIX ja sofreix entrebancs i persecució segons el règim polític que governa. En època de la primera República és favorablement rebuda i adquireixen triomfal acceptació les cobles de Pep Ventura i d’en Cardoneda que estrenen conjuntament “Per tu ploro”.

Contribueix enormement a l’establiment de la sardana a Barcelona l’Associació d’empordanesos, que organitzen ballades de sardanes en diversos llocs, la fundació de l’Orfeó Català, que dedica especial atenció a la música popular catalana i l’estrena al gran teatre del Liceu de l’òpera “Garin” del mestre Tomás Bretón en la que figura una sardana que el dia de l’estrena va tenir que ser repetida tres vegades per la gran insistència del públic.

Un cop guanyada Barcelona, la difusió de la sardana a la resta de les comarques catalanes va ser considerable. Per això la sardana entrava amb bon peu en el segle XX, en el que assoleix, malgrat els corresponents alts i baixos que tota cosa humana comporta i els avatars polítics exigeixen, l’èxit que fins avui l’acompanya.