Glossaris

1. Es l’afecció o sentiment per la sardana i la seva difusió. En general, és el moviment -o moviments-que des de primers del segle XX va promovent la sardana, treballant per la seva perfecció, tant artística com musical, i, sobretot, estimulant la seva divulgació en tant com a dansa nacional de Catalunya. En realitat, tota la tasca per la promoció i perduració de la nostra dansa a través de la història es sardanisme. 2. Entramat sòcio-cultural bastit a l’entorn de la sardana. aquesta dansa tradicional, genuïnament catalana, és una manifestació viva d’esplai civil, espontani i de participació comunitària i, per tant, pot ser qualificada de fet social, clarament evolutiu i canviant, a redós de l’evolució i dels canvis socials del comportament del poble. La sardana ha estat un element aglutinador de primer ordre, especialment pel que fa referència al manteniment de la consciència política del poble en els moments de màxima repressió, i també una de les expressions vitalistes de la voluntat d’ésser i un senyal visible d’identitat nacional. Més de mig miler de grups i associacions s’integren actualment en aquest moviment de foment i difusió de la sardana; s’hi poden distingir: les agrupacions dedicades a l’organització i promoció d’activitats genèriques a l’entorn del fet sardanista (cursets, ballades, concerts, aplecs, divulgació, etc.); les colles sardanistes, caracteritzades per la dedicació plena a la dansa i especialment a la competició; les cobles i els compositors, que configuren el sector artístico-musical. Aquest entramat sòcio-cultural es vertebra en estructures de tipus federatiu: les Federacions Sardanistes de Catalunya i del Roselló, la Unió de Colles Sardanistes, les Coordinadores d’Aplecs, etc. Els orígens de la sardana es perden en la nebulosa del temps i hom només pot arribar a establir de manera fefaent que els antecedents immediats són el contrapàs i l’anomenada “sardana curta”. Les fites conegudes del procés que segueix la sardana daten del segon terç del segle XIX. Pep Ventura apareix com un dels homes que van impulsar l’evolució coreogràfica i musical de la dansa; a ell devem l’encertat ajustament d’instruments que, amb lleugeres alteracions, s’ha consagrat: flabiol i tamborí, dos tibles, dues tenores, dues trompetes, un trombó, dos fiscorns i un contrabaix. Pep Ventura dignificà encara el repertori de la cobla amb l’insòlit recull del folklore i l’aplicació i difusió consegüent per mitjà de les seves partitures. Contemporani seu fou Miquel Pardàs, que publicà el 1850 a Figueres el primer mètode per aprendre a ballar sardanes llargues; fou també un destacat dansaire a l’Empordà i a la Barcelona de 1859-1860. Cal remarcar també que Josep Pella i Forgas, en la seva “Història de l’Empordà”, publicada el 1883, va ser el primer a qualificar la sardana de dansa nacional de Catalunya.