Glossaris

Font de treball bàsica per a la climatologia i, en particular, de la seua branca sinòptica és la cartografia dels sistemes de pressió a diferent altitud. El terme sinòptic, del grec sunoyiV, significa "visió general o comprensiva"; i, en efecte, els mapes de temps ofereixen una visió global dels aspectes meteorològics que caracteritzen el temps atmosfèric en un territori. Les primeres cartografies meteorològiques es van elaborar en els primers decennis segle XIX per Brandes (1820), Redfield (1825), Henry (1849) i Li Verrier (1854), però serà en la segona meitat d'aquest segle quan l'edició regular de mapes del temps (butlletins diaris) aconseguisca difusió gràcies a la publicació de butlletins a càrrec de les institucions meteorològiques nacionals i la seua inclusió en alguns períodicos de prestigi. A França el Butlletí meteorològic internacional de l'Observatori de París inclouria, des de 1863, l'edició d'una carta d'isòbares a Europa. A aquesta iniciativa es van sumar altres països, entre ells Espanya en 1893.

Els mapes de temps van millorar la seua confecció considerablement gràcies als descobriments meteorològics de l'Escola meteorològica noruega de Bergen, amb les seues aportacions sobre els fronts i la caracterització de les masses d'aire. A açò s'unirà la regularitat en l'observacions meteorològiques d'altitud a partir, sobretot, del segon conflicte bèl•lic mundial i, des dels anys cinquanta, la consolidació de xarxes mundials de radiosondeo.

Els butlletins meteorològics diaris inclouen, al costat de taules amb dades analítiques dels observatoris principals de cada país, anàlisi de superfície, topografies de la troposfera mitjana i superior, i, en alguns casos, mapes climàtics (temperatures i precipitació) i corbes d'estat amb dades de radiosondeo. La cartografia meteorològica actual resulta molt variada en virtut de la simbologia manejada, de l'escala de treball i de les superfícies de representació que integren un butlletí diari.

Un butlletí meteorològic diari es compon de mapes de superfície, mapes d'altitud i mapes d'altura. Els primers són representacions cartogràfiques que conté la disposició dels camps de pressió a nivell de mar (és a dir, a 0 metres). La configuracions de pressió ve dibuixades per una línies (isòbares) que uneixen els punts geogràfics amb idèntica pressió atmosfèrica (mesura en mb o hPa.). Un mapa d'altitud és una mapa topogràfic de superfícies d'igual pressió atmosfèrica en el qual es plasmen les figures topogràfiques que deriven de la presència d'una o una altra massa d'aire en una superfície isobàrica concreta. Aquestes figures topogràfiques vénen dissenyades pel traçat de línies d'igual altitud (isohipses). S'elaboren topografies de 850, 700, 500, 300, 200 i 100 hPa. Un mapa d'altura és aquell les línies de la qual uneixen els punts d'igual espessor entre dues superfícies isobàriques a diferent nivell. La línies de representació són, en aquest cas, línies d'espessors que uneixen els punts en què l'espessor de l'estrat comprès entre dues superfícies isobàriques és el mateix. Es denominen també "topografies relatives" posat que les línies amb les quals es tracen són també línies isohipses (punts d'igual altura), però en aquest cas el nivell de base no és el nivell del mar (0 metres) sinó l'altitud a la qual se situe la isohipsa de la superfície isobàrica més pròxima al sòl. Aquests mapes d'altura o espessor són molt útils per a la predicció meteorològica en delimitar sectors amb idèntic "vent tèrmic", vent fictici (no es pot mesurar amb un anemòmetre) obtingut matemàticament que sorgeix, quan és diferent la densitat mitjana en columnes d'aire juxtaposades, justament per a tractar d'igualar les temperatures mitjanes de les mateixes. Els mapes d'altura que s'inclouen amb més freqüència en els butlletins meteorològics són els espessors de 500/1000 hPa i de 500/850 hPa. L'interès climàtic d'aquests mapes radica que en ells s'aprecia de forma clara els trets tèrmics de la massa d'aire que afecta a un determinat àmbit geogràfic. La simbologia emprada per a determinar aquesta categoria són les lletres F (fred) i C (calenta) o, en anglès, C (cold, fred) i W (warm, calenta). Convé no confondre els conceptes altitud i altura en el comentari de mapa de temps. Resulta un oblit freqüent emprar l'expressió "mapa d'altura" per a referir-se als mapes de 500 o 300 hPa que s'inclouen en els butlletins meteorològics quan el correcte és denominar-los "mapes d'altitud" posat que estan elaborats tenint com a punt de referència el nivell de base 0 metres (nivell de mar).

En els mapes de temps, de superfície i altitud, isòbares i isohipses apareixen associades dibuixant configuracions característiques. Així, en les topografies absolutes i relatives l'existència d'índexs de circulació zonal alts o baixos deguts a mecanisme de reajustament energètic planetari es perceben en les representacions d'un mapa de temps. Així, una situació d'alt índex de circulació zonal es reflecteix en els mapes d'altitud amb l'existència d'isohipses que recorren l'escena sinòptica disposades d'oest a est. És el que es coneix com circulacion zonal (alt índex zonal) o circulacions de l'oest. En aquests casos, el corrent en doll circula en el sentit dels paral•lels geogràfics sense manifestar, amb prou faenes, sinuositats. Per contra, una situació de baix índex zonal es manifesta en els mapes d'altitud per l'existència d'isohipses que han perdut el seu recorregut zonal i presenten sinuositats, de major o menor grau, que converteixen els fluxos en meridians (és a dir, isohipses i corrent en doll circula en sentit dels meridians, nord-sud o sud-nord). És el que es diu circulacion azonal o meridiana. Aquest segon tipus circulatori condiciona l'aparició de les següents figures topogràfiques en relació amb la massa d'aire existent en el seu si:.

-Tàlveg o vall planetària: Configuració topogràfica no tancada que determina en el nostre hemisferi circulacions meridianas de masses d'aire de sentit nord-sud. Les masses d'aire les expansions del qual generen tàlvegs són les masses d'aire polars i àrtiques. En tractar-se de masses d'aire fredes, les configuracions topogràfiques de tàlveg són camps de baixa pressió que vénen representats en les topografies absolutes amb la lletra B i en els mapes d'espessor amb la lletra F (fred) o C (cold). L'eix dels tàlvegs pot adoptar sentit divers en virtut del valor de l'indice de circulació zonal, de manera que resulta meridià (N-S) amb índex baix, adquirint disposició cuasi-paral•lela (NE-SW) quan la velocitat de circulació del corrent en doll cau per sota de 70 Km/h, és a dir, amb índex zonal molt baix. En aquest últim cas, les ones de circulació planetària experimenten retrogresión, és a dir, es mouen cap a l'oest, en lloc de cap a l'est seguint les pautes de circulació atmosfèrica normals de les latituds mitjanes (zona de circulació de l'oest).

-Gotes frias, baixes despreses en altitud, depressions fredes en altitud, o embolsamientos d'aire fred desarollados en el si d'un tàlveg per seclusión d'una o més isohipses (Vegeu gota freda).

-Crestes i dorsals o àrees topogràfiques no tancades d'alta pressió formades per expansions de masses d'aire càlides cap a latituds superiors. Les masses d'aire que entren en joc per a generar aquestes configuracions són la tropical marítima i la tropical continental. Aquestes figures suposen trajectòria meridiana de fluxos en sentit SUD-NORD.

Configuracions de pressió tancades, en superfície o altitud, són els anticiclons i les baixes pressions. Es parla d'altes pressions, màxims o anticiclons per a designar una configuració d'isolíneas tal que els valors més elevats se situen en el centre, i per tant disminueixen cap a la perifèria. La presència d'aquesta unitat isobàrica tancada s'indica col•locant en el centre el signe + o lletres (A, H). En canvi, es parla de centre ciclonal, àrea ciclonal tancada, depressió o baixa pressió, quan la pressió creix cap a la perifèria i decreix cap al centre. Es col•loca en el centre el signe - o les inicials D, L, T o B.

Les anàlisis en superfície ofereixen, a més, una sèrie d'unitats isobàriques obertes, tant d'alta com de baixa pressió. Les d'alta pressió són les dorsals o crestes, que a voltes, més afilades, es denominen tascons. Les dorsals poden aparèixer com a tal unitat oberta d'alta pressió sense més o com a prolongació d'un màxim. Configuracions isobàriques obertes de baixa pressió són els talwegs, amb eix de posició variable i formació vinculada a escalfaments molt intensos de la superfície terrestre amb pèrdua de densitat de l'aire i, per tant, descens de pressió.

Terme procedent també de la topografia és el de serral, que serveix per a designar la configuració isobàrica constituïda per isòbares no tancades i una típica forma de cadira de muntar, producte d'una disposició en creu de dos anticiclons i dues borrasques. Si l'eix que uneix els anticiclons és dominant es parla de pont anticiclònic, i, si ho és el que uneix les borrasques, de congost de baixes pressions.

Es parla de pantà baromètric o marasme, per a referir-se a una situació caracteritzada per la presència d'isòbares molt distanciades, amb valors pròxims al de la pressió normal. Es tracta d'un àrea de calma, pràcticament sense vents; per aquest motiu també, de manera inexacta, s'empre per a pantà baromètric el terme de calmaria, que al•ludeix precisament a aquesta circumstància de calma atmosfèrica, emprant-se el nom de calmería quan la falta de vent es produeix sobre una superfície marina. És una configuració que es manifesta amb molta freqüència sobre el Mediterrani Occidental i la Península Ibèrica durant l'estiu. La seua presència es vincula amb la implantació del règim de brises.

Es denomina isòbares paral•leles al feix llarg i ben establit d'isòbares disposades una al costat d'una altra en el sentit dels paral•lels. És la configuració de superfície pròpia de jornades amb circulació zonal intensa en les capes altes de la troposfera. La major proximitat de les isòbares suposa augment del gradient horitzontal de pressió i, per tant, velocitats majors de vents.

En els mapes de superfície hemisfèrics del butlletí meteorològic europeu pot efectuar-se el seguiment de fenòmens atmosfèrics de latituds intertropicales que vénen representats amb simbologia específica. En aquest sentit, destaquen els següents: Cicló tropical: Configuració isobàrica tancada de molt baixa pressió pròpia de l'àmbit intertropical.que vénen representada per un punt negre (punt blanc, sinó ha aconseguit el grau de maduresa) amb dues aspes orientades en el sentit de gir del vòrtex ciclònic. Al costat d'aquest símbol s'afig el nom que rep cada cicló tropical segons el sistema de denominació seguit en cada regió oceànica i Zona de Convergència Intertropical (ZCIT) o franja d'enfrontament dels vents alisis de posició variable al llarg de l'any i a la qual s'associa una banda nuvolosa. Es representa per dues línies paral•leles unides entre si, a manera d'escala disposada en sentit dels paral•lels.

A Espanya, el primer butlletí meteorològic data de l'1 de març de 1893, editat, llavors, per l'Institut Central Meteorològic, antecedent de l'actual Institut Nacional de Meteorologia. El Butlletí meteorològic que edita, actualment, aquest Institut, inclou tres anàlisis de camps isobàrics en superfície (a 12 h. i 18 h, T. M.G. del dia anterior i a 6 h. T.M.G. del dia en curs), i diversos talls topogràfics de la troposfera, a 12 h. (T.M.G.), que incorporen isotermes a intervals de º 4 C: topografies de 850, 700, 500 hPa i 300 hPa, en aquesta última es dibuixa el corrent en doll amb traç negre intens. El butlletí es completa amb la fulla de dades analítiques que inclou valors dels registres tèrmics (màxima i mínima), precipitacions acumulades i hores de sol de les estacions de primer ordre tutelades per l'Institut Nacional de Meteorologia. La projecció de representació cartogràfica és l'estereográfica polar amb mapes a escala 1: 40.000.000.