Glossaris

No és possible al•ludir ací als nombrosos models de circulació formulats des que, més de tres-cents anys arrere, el famós astrònom anglés Edmond Halley publicara, en 1688, el seu cèlebre mapa de vents a escala mundial, acompanyat d'una sèrie de consideracions sobre les calmes equatorials, monsons i ximenera equatorial. Així, doncs, ens referirem als més difosos. En 1735, George Hadley incloïa en el seu Philosophical Transactions un esquema de circulació atmosfèrica general, a tenor del com els vents circulaven de nord a sud en l'hemisferi septentrional, fent-ho per a l'austral en sentit contrari; la desviació cap a l'oest dels alisis seria deguda a la diferència latitudinal de velocitat líneal de la rotació terrestre, màxima en l'equador, de manera que els vents dirigits cap al mateix quedarien retardats, originant un flux de sentit contrari al d'aquella. Un segle després, en 1836, Heinrich Dove qüestiona el model d'Hadley i proposa un altre alternatiu, la justificació del qual radica en un mecanisme de constrastes tèrmics entre pols i equador, d'aquesta naturalesa seria així mateix la periodicitat estacional dels monsons, concebut com un gegantesc sistema de brises. Similars són les conclusions al fet que arriba, en la seua Physical Geography of the siga and its Meteorology (1855), el marí i oceanògraf nord-americà Matthew Maury. De tots dos discrepa William Ferrel, qui, l'any 1856, enuncia la seua divulgada llei que, a causa de la rotació terrestre, qualsevol cos que es moga lliurement és desplaçat cap a la dreta en l'hemisferi nord i a l'esquerra en l'austral; seria, per tant, la força desviadora de la Terra la que marcaria els rumbs de tots dos alisis.

Els considerables progressos de la meteorologia dinàmica en l'última cambra de la centúria precedent i l'actual es tradueixen en l'elaboració de nous models. Així, el de Guldeberg-Mohn (1875) cerca l'explicació de la circulació atmosfèrica general en un plantejament que suma lleis mecàniques al motor termoconvectivo. Més innovador resulta l'a causa del catedràtic de Física en la universitat de Berlín Hermann von Helmholtz, qui va establir el principi de conservació de l'energia i les lleis dels remolins en els fluids. Ja en el segle actual, Jacob Bjerknes, membre destacadísimo de l'Escola de Bergen, que en 1919 va descriure i va representar el cicló extratropical o noruec, va proposar un esquema de circulació general que, a més, d'incloure el Front polar, concepte encunyat pel mateix i Halvor Solberg, prefigura alguns trets del cèlebre model tricelular de Carl-Gustav Rossby (1941). Est posseeix l'indubtable mèrit de constituir una síntesi conjunta de les circulacions zonals i meridianas, diferenciant en cada hemisferi les cèl•lules d'Hadley, Ferrel i Polar. L'eix d'aquest model radica en la interacció contínua entre fluxos i centres d'acció, supeditada a factors tèrmics i dinàmics; uns anys després seria revisat pel propi Rossby, qui, juntament amb els seus deixebles de l'Escola de Chicago va fer una notable contribució a l'estudi del jet-stream, l'existència del qual va ser verificada amb motiu de la II Guerra Mundial. Elaborat després de la detecció dels jets temperat i subtropical, el model de Palmen (1951) inclou tots dos, fent-los coincidir amb sengles trencaments de la tropopausa. Tres lustres després, i a partir dels esquemes de Scherhag, Mintz i Dean i dels corts verticals de Riehl, Pédelaborde traça una model de circulació atmosfèrica general a 5 km. d'altitud, que té en compte tant la configuració del camp de pressions resultant de la distribució de temperatures com les lleis del remolí absolut i el principi de conservació del moment de rotació entorn de l'eix dels pols. El seu esquema mostra, com a trets bàsics, la gran zona de circulació general de l'oest, limitada pel jet subtropical, i una circulació cel•lular en l'àmbit subtropical. Gran semblança amb aquest guarda l'a causa del seu deixeble Pierre Pagney, que destaca l paper dels màxims subtropicales com a peces mestres de la circulació atmosfèrica general. Els avanços registrats aquesta última cambra de segle en el coneixement de la circulació atmosfèrica general, amb la important aportació que representen les imatges dels satèl•lits meteorològics polars i geoestacionarios, han sigut arreplegats en els esquemes actuals. Així, Meehl (1987), que afig als jets de l'oest polar i subtropical, un d'equatorial dónes aquest sobre l'hemisferi nord durant l'estiu boreal, subratlla el paper de la cèl•lula d'Hadley en la transmissió d'energia cap a latituds superiors, fent notar la seua hipertròfia durant l'hivern corresponent.