Glossaris

A pesar que Aristarc de Samos en el segle II aJ.C. va comparar al nostre planeta amb una bola que donava voltes sobre si mateixa, durant segles es va creure que la Terra era plana i que, cada dia, giraven entorn d'ella el sol i les altres estels. La sistematització de les noves idees sobre els moviments de la Terra, en particular de translació, continguda en De revolutionibus orbium coelestium (1543) de Copèrnic va ensopegar amb serioses dificultats per a obrir-se camí, i bona mostra d'açò és la forçada abjuració, en 1632, de Galileu Galilei.

L'experiment que va evidenciar la rotació terrestre és molt tardà; teòricament, amb els descobriments de Newton podria haver-se plantejat, però en la pràctica resultava impossible. No seria sinó en 1851 quan el físic francés Leon Foucault, a partir de la llei física de la invariabilidad del plànol d'oscil•lació del pèndol, posara de manifest l'existència del remolí absolut i, amb ell, de la rotació terrestre. No obstant açò, tot i que Gustave Gaspard Coriolis havia formulat el seu cèlebre teorema de 1843 i Foucault realitzat el susdit experiment vuit anys després, va haver de transcórrer encara un segle perquè alguns tratadistas iniciaren la valoració de la incidència en la circulació atmosfèrica general de diversos principis vinculats a la rotació terrestre; es tracta dels principis de conservació del remolí absolut, moment de rotació del remolí absolut i conservació del moment de rotació entorn de l'eix dels pols.

El remolí absolut és el gir d'un cos o de la pròpia superfície terrestre entorn de la vertical; la seua velocitat ve donada per la fórmula wxsen a , sent w la velocitat angular de la Terra i a la latitud del punt considerat. A tenor d'aquesta expressió, la velocitat del remolí absolut, coincident amb l'angular de la Terra, resulta màxima en els pols, i nul•la en l'equador. Per convenció, s'indica amb signe positiu el remolí de gir contrari a les manetes del rellotge, que és el de l'hemisferi nord, i s'assigna el negatiu al d'acord amb elles, imperant en l'hemisferi sud.

Les denominades lleis del remolí regeixen la circulació atmosfèrica en latituds altes i mitjanes, mentre privaria el principi de conservació del moment de rotació entorn de l'eix dels pols en l'àmbit intertropical. En la zona de circulació general de l'oest, les columnes atmosfèriques que guarden les seues dimensions, mantenen, en virtut del principi d'inèrcia, la velocitat del remolí adquirida en la seua llar. Per açò, un flux que perda latitud, integrat per columnes atmosfèriques en aquestes condicions, atès que aquestes posseeixen respecte de la superfície un remolí relatiu ciclònic, el flux en qüestió adquireix una curvatura general ciclònica, incurvándose cap a l'est; rumb que també seguiria un flux que, compost per columnes de les expressades característiques, guanyara latitud, rebent curvatura anticiclònica. En suma, el principi de conservació del remolí absolut determinaria la preponderància de la circulació general de l'oest en latituds altes i mitjanes.

Situació diferent es planteja amb modificació en les dimensions de les columnes; si ben aquestes, pel propi efecte de la gravetat, mantenen la perpendicularidad a la superfície terrestre i la simetria de gir entorn del seu eix, amb moviment uniforme, de manera que resulta d'aplicació el moment de rotació (vxr =v´xr´). A tenor d'açò, la columna que incrementa la seua ràdio de gir, redueix paral•lela i proporcionalment la velocitat d'aquest, i viceversa. Es justifica així l'aparent contradicció que suposa la rotació anticiclònica de masses d'aire que perden latitud. L'efecte hidrodinàmic de l'obstacle, amb la seua successió de curvatura anticiclònica i ciclònica, constitueix una manifestació específica del principi de conservació del moment de rotació del remolí absolut.

A diferència de la velocitat angular, idèntica per a tots els punts del planeta, la lineal varia amb la latitud, és màxima en l'equador (465 m/s) i nul•la en els pols. Així mateix ha de considerar-se que la massa gasosa que constitueix l'atmosfera manca de la consistència i rigidesa d'una superfície sòlida; i, en conseqüència, els contrastos latitudinales de velocitat propicien la fragmentació i els desplaçaments meridians. El moviment de rotació terrestre entorn de l'eix dels pols obeeix així mateix al principi de conservació del moment de rotació; en virtut de mateix, el flux que, en l'àmbit de vigència del principi de conservació del moment de rotació entorn de l'eix dels pols, perd latitud, augmenta la seua ràdio de gir, en penetrar paral•lels de major diàmetre, reduint, per tant, la seua velocitat lineal, i quedant retardat respecte de la rotació W®I. L'evolució resulta inversa per al flux que guanya latitud i aconsegueix cercles de ràdio cada vegada menor (r = Rxcos a), acreixent, en conseqüència, la seua velocitat lineal de rotació, que, en excedir, la del punt d'arribada, motiva un corrent de l'oest, en el sentit de la rotació terrestre. Alguns tratadistas troben en aquest mecanisme la justificació del flux de l'est, que priva, als diferents nivells, en l'àmbit intertropical.