Glossaris

Les dues grans zones de circulació atmosfèrica en cada hemisferi es corresponen amb els dos fluxos de rang planetari, és a dir, westerlies i alisis, que caracteritzen, respectivament, la zona de circulació general de l'oest i banda de l'alisi; entre ambdues se situen les altes pressions subtropicales o latituds dels cavalls (Pferdebreiten, horse latituds). Tot el conjunt es troba sotmesa al mecanisme còsmic de les estacions, que durant l'hivern amplia la primera de les zones, en detriment de la banda de l'alisi, amb descens latitudinal dels màxims subtropicales; i al revés succeeix en l'estiu corresponent. Les isotermes mostren, a cinc quilòmetres d'altitud, des de latituds subtropicales, una reducció progressiva de valors fins a les regions polars, amb idèntica evolució de la pressió atmosfèrica mitjana. Atès que en aquest àmbit el remolí absolut posseeix velocitat considerable, creixent cap al pol, on resulta màxima i coincident amb l'angular de la Teirra, el vent circula en sentit W ® I , conformement a la llei de Buys-Ballot, deixant les altes pressions a la seua dreta. En aquest flux dels nivells superiors sobreixen, com a autèntics sistemes directius, els corrents en doll o jet-streams polar i subtropical, que, vinculats a la rotació terrestre, es beneficien, a més, de la transformació d'energia tèrmica en cinètica. La preponderància del flux de l'oest en superfície es veu interferida i disminuïda per la distribució de terres i mars, que condicionen els camps de pressió, especialment amb la presència d'extensos anticiclons tèrmics hivernals, com el canadenc o el màxim siberiano. Caràcter permanent, encara que reduït espessor, posseeixen les altes pressions polars, mentre ho revesteixen semipermanente les baixa subpolares, com el centre ciclonal d'Islàndia o el mínim de les Aleutianas en l'hemisferi nord i les àrees depresionarias dels mars de Wedell i Ross en l'austral. Amb diferència, les pertorbacions més importants, sense que falten unes altres de divers origen, són els ciclons extratropicales o noruecs, en la gènesi dels quals exerceixen paper de primer ordre els corrents en doll. En el transcurs de l'any la variació d'altura del sol és important, marcant-se amb nitidesa les estacions tèrmiques; de ressaltar és així mateix el joc de masses d'aire tèrmicament contrastades. Condició de peces mestres de la circulació atmosfèrica general es reconeix als màxims subtropicales, de raigambre primordialment dinàmica, vinculats a l'actiu procés de subsidencia subtropical, que revesteixen caràcter de centres d'acció permanents o cuasipermanentes. Ells marquen la divisòria entre la zona de circulació general de l'oest i la banda de l'alisi, constitueixen llar de l'aire tropical marítim i de les seues cares oposades emanen, respectivament, alisis i vents de l'oest de latituds mitjanes. Inclouen amplis sectors de calma, d'ací l'apel•latiu de "latituds dels cavalls"; aquest fenomen obeeix al fet que la subsidencia priva àmpliament sobre el gir horitzontal en estructures anticiclòniques amb feble gradient horitzontal de pressió. D'altra banda, la subsidencia imposa els cels buidats i la sequera, donant origen a un cinturó, en un i un altre hemisferi, de deserts subtropicales. Des dels màxims subtropicales bufen cap a l'equador els alisis, literalment vents marítims, ja que manquen de fonts continentals (Vegeu Alisis).

A diferència de la zona de circulació general de l'oest, en la banda de l'alisis, caracteritzada per l'homogeneïtat tèrmica, les estacions es difuminen fins a desaparèixer, i les referències són, en tot cas, pluviométricas, sobretot on imperen els climes tropicals, arribant-se a cridar "hivernage" en Africa Occidental i, com indica Humboldt, "hivern" en la conca de l'Orinoco, a l'estiu, l'estació plujosa, mentre els espanyols van denominar "veranillo" a l'hivern, l'estació seca. Més uniforme, fins a aproximar-los pluviométricamente als hipertropicales, és la distribució de precipitacions en els anomenats climes de l'alisi. La presència d'inversió tèrmica en l'estructura vertical d'aquest vent marca una clara diferència entre els sectors orientals i occidentals de la zona oceànica on bufen, amb precipitacions reduïdes en els primers i abundants en els segons, gràcies a que la inversió guanya altitud i perd entitat, fins a desaparèixer, amb la pèrdua de latitud, permetent potents ascensos d'un aire càlid, molt humit, proveït d'extraordinari cabal d'energia, fruit d'una evaporació molt activa sobre mars càlids i summament inestables. De recordar és així mateix que, no de manera única i exclusiva, però sí primordial, és aquest àmbit se situen lloa àrees monsòniques; la combinació del monsó d'estiu amb el factor orogràfic proporciona alguns dels registres pluviométricos, entorn de 12 m. de mitjana anual, més elevats del planeta, en observatoris com el de Tcherrapundji i Mawsynram en les muntanyes d'Assam (NE de l'Índia). Al costat de pertorbacions cinemàtiques menors (Sorgeix-line, Shear-line) apareixen unes altres de més entitat com les ones de l'est i les de l'oest, i una, particularment violenta, amb una manifestació ingent d'energia, terrible per les seues seqüeles catastròfiques, com els ciclons tropicals. Precipitacions estivals més regulars i contínues ofereix la zona de convergència intertropical (Z.C.I.T.).

L'aproximació dels alisis de tots dos hemisferis dista de ser homogenea, amb matisos i variants que difícilment poden ser reduïts a esquema. En la banda de baixes pressions intertropicales o equatorials, àrees de calma (doldrums), amb pluges molt abundants (pot-ou-noir), els alisis es difuminen en aquests espais d'escassa circulació horitzontal, dominats per potents ascensos de l'aire. Finalment, la denominació de Front Intertropical o Front del Montsó s'aplica al contacte de l'alisi meridional que, traslladat l'equador i convertit en vent del sud-oest, entra en contacte amb aire tropical continental, molt càlid i sec; situacions d'aquest tipus es produirien en relació amb el mínim estival del nord-oest de la indica i les baixes pressions saharianes.