Glossaris

Per a mesurar cadascun dels elements climàtics existeixen les unitats corresponents. Així, abans que concloguera el segle XVIII havien sigut elaborades les escales termomètriques més difoses, és a dir, les de Celsius, Fahrenheit, centígrada i Reamur. La sinonímia usual d'escala Celsius o centígrada, que assimila ambdues, és improcedent i errònia. L'una i l'altra manegen com a punts fixos els de fusió del gel i ebullició de l'aigua, i tenen l'interval entre ambdues dividits en cent parts iguals o graus, però amb la diferència que l'escala Celsius atribueix 100º al primer d'aquests punts fixos i 0º al segon, mentre l'escala més estesa, és a dir, la centígrada, ideada en 1743 per Pierre Christin, i de manera coincident i pràcticament simultani per Carl von Linné, ho fa al revés, o siga, 0º per al punt de fusió del gel i 100º per al d'ebullició de l'aigua. Àmplia implantació en l'àmbit anglosaxó posseeix l'escala deguda al prussià Gabriel Daniel Fahrenheit, on els punts fixos indicats corresponen, respectivament, a 32º i 212º F, intervenint entre tots dos 180º F. Elº 0 F equival a %u201317,8º C, mentre els 100º C, que el seu creador va pretendre que coincidiren amb la temperatura del cos humà, excedeixen la d'aquest i pugen a 37,7º C. Escala caiguda en desús és la proposta per Reaumur que numera els expressats punts fixos amb 0º i 80º R. Finalment, durant , durant el segle XIX, per a evitar valors negatius en recerques termodinàmiques i observacions termomètriques es van proposar les escales absolutes de Kelvin i Rankine, denominades així perquè el seu 0º és el zero absolut, temperatura a la qual els cossos han perdut tot resta de calor; l'escala Kelvin resulta d'afegir 273,15º, abreviadamente 273º, a l'escala centígrada, i la Rankine de sumar 459,6º a la Fahrenheit. Elº 0 K equival a %u2013273º C i elº 0 Rank a %u2013459,6º F.

Quant al contingut de vapor d'aigua en l'aire, conceptes bàsics són els de humitat absoluta, la relació o proporció de barreja, humitat específica, tensió o pressió de vapor i humitat relativa. La humitat absoluta expressa el pes, en grams o submúltiples d'est, per m3 d'aire. Es tracta, no obstant açò, d'una dada problemàtica, puix que l'aire és comprimible i la seua densitat variable, de manera que 1 m3 d'aire pot suposar masses ben diferents. Per a obviar aquest inconvenient, es van encunyar els conceptes de relació o proporció de barreja i humitat específica, on els pesos del vapor d'aigua es refereixen, respectivament, al Kg. d'aire sec, o simplement, al Kg. d'aire, sense sostraure el vapor d'aigua. Per la seua banda, la tensió de vapor indica la pressió que exerciria aquest aïllat de la resta de la massa atmosfèrica, i ho fa en mil•límetres de mercuri normals ( mm. Hg), milibares (mb.) o hectopascales (hPa). Finalment, la humitat relativa, grau higrométrico de l'aire o fracció de saturació s'expressa en tant per un i, habitualment, en percentatge.

L'escala tradicional per a referir-se a la nuvolositat total era d'onze graus, de manera que es feia correspondre 0 amb el cel buidat i 10 amb l'enterament cobert. Actualment, per a evitar dos dígits, s'utilitza una escala de nou graus: 0 identifica al cel net, ras o estesa i les restants porcions, octas o vuitens, a la part de la volta celeste coberta de núvols, fins a un màxim de 8 per al cel cobert o envelat.

Per a mesurar les precipitacions, es considera que totes estan foses i es fa abstracció de l'evaporació, infiltració i vessament. La precipitació s'indica en mm. d'altura o l/m2, expressions equivalents. La intensitat de la precipitació es mesura en mm./minut o es calcula en mm./hora.

Fins a dates relativament recents la pressió atmosfèrica es mesurava en mil•límetres, centímetres o polzades. La inconveniència de la dada no consistia només a expressar una força per unitat de superfície mitjançant longitud, és a dir, no es tractava d'una mera incorrecció formal; el problema essencial radicava que una columna de mercuri d'igual altura i idèntic volum pot significar una força i, per tant, una pressió diversa, en funció de les variables de densitat del mercuri, supeditada a la temperatura, i de l'acceleració de la gravetat, diferent en diferents punts del planeta. Per a obviar aquesta dificultat, el Conveni Baromètric Internacional va definir l'anomenat mil•límetre de mercuri normal, mm. Hg el Torr, emprat com a referències la densitat del mercuri aº 0 (13,59 gr./cm3) i una acceleració de la gravetat de 980,665 cm/s2. Així, doncs, la pressió considerada normal és de 760 mm. Hg. Però la pressió atmosfèrica quanta també amb altres unitats de mesura, tals com la Peça (Pz) en el sistema MTS, l'atmosfera física (atm.), el Quilopond o Kg. força/cm2 i, sobretot, el milibar (mb.) i l'hectopascal (hPa.). La unitat de pressió en el sistema cegesimal és la baria (dina/cm2), però, en el seu lloc, per resultar massa xicoteta, s'empra el milibar (mb), que equival a 1.000 barias (1.000 dinas/cm2). La pressió normal resulta d'1.013 mb., de manera que el milibar correspon, aproximadament, a ¾ del mm. Hg o Torr. Difusió creixent posseeix l'hectopascal (hPa), múltiple del Pascal (Newton/m2), que és la unitat de pressió en el sistema Giorgi o MKS, si bé, per raons així mateix de funcionalitat, s'utilitza aquell, és a dir, l'hPa., equivalent al milibar.

Per tant, la pressió atmosfèrica normal a nivell de mar respon a les igualtats següents: 760 mm. Hg o Torr = 1.013 mb = 1.013 hPa = 101,3 Pz = 1 atm = 1,033 Quiloponds o atmosferes tècniques.

El gradient horitzontal de pressió es calcula en unitat de pressió (mm. Hg, mb, hPa,...)/grau de meridià, segment de 60 milles marines o 111,1 Km. Per la seua banda, el gradient baromètric d'altura ve dau en metres/mm.hg, metres /mb. o hPa.

Del vent interessen, sobretot, rumb i velocitat. El primer s'indica mitjançant la rosa dels vents, graus sexagesimals o centesimals a partir del N. i en el sentit de gir de les manetes del rellotge, també per quadrants, sent primer el comprès entre nord i est i numerant-se els tres restants amb el sentit de gir antedicho. Finalment, la velocitat del vent es dóna en m/s., Km/hora, milles terrestres/hora i, amb freqüència, també en milles marines/hora o nusos (Kn); el nus suposa 0,51 m/s o 1,852 Km/h.