Glossaris

Revessa equival a enrevessada, difícil. És la sardana que ha estat composta amb la intenció de desorientar al ballador. És com un repte que el compositor fa als dansaires oferint-los-hi una sardana en la qual intenta fer especialment difícil el recompte dels curts i els llargs perquè els sons musicals en que comencen uns i altres són voluntàriament molt semblants o fins i tot a vegades idèntics. Sembla que el primer que va produir aquest tipus de sardanes va ser el compositor empordanès Antoni Agramont i avui una revessa figura en tots els programes de concursos sardanistes, i tenen per finalitat de comprovar la perspicàcia dels comptadors i premià aquell -o la seva colla-qui malgrat les dificultats que està farcida, surt airós de l’empresa de “treure” o acabar justa la sardana revessa.

La dificultat, doncs, rau en encertar els tiratges precisos de la sardana, no pas en el repartiment ni en la dansa, que no acusen cap diferència de les sardanes normals,

Com s’ha de fer per comptar la sardana revessa?

Hem de partir de la base que si intentem comptar-la com les altres, no assolirem res, perquè ens passaran per alt tots els finals de les tirades. Cal, doncs, cercar un altre mètode per a saber els tiratges exactes.

Hom acostuma a fer-ho de la manera següent: es deixa estar el començament de la sardana, com si res no succeís, i s’escolta atentament la música. Així que hom sent un tema, un cant, un acord o una nota tan sols que el frapi i li sembli que el pot recordar, aleshores es posa a comptar. Els curts es repeteixen, i per tant allò que ha motivat que ell comencés els comptes ha de tornar-se a sentir necessàriament. En aquest punt para de comptar i ja sap el tiratge dels curts.

Això es molt clar: si els curts tiren 30, i es repeteixen, trobarem el mateix nombre de compassos entre el primer de la primera tirada i el primer de la segona, que entre el compàs número 10 i el del mateix número de la segona. Entre qualsevol compàs de la primera tirada i el mateix compàs de la segona trobarem sempre els 30 que tiren de curts. I és lògic que si ens és impossible de treure els curts comptant del començament fins al final, recorrem al sistema de comptar-los pel mig, sabent que ens ha de portar al mateix resultat.

Ara bé, el comptador ja sap que els curts tiren 30 i que ha de ballar 60 punts seguits; per a poder acabar els 60 exactes li manca només que un altre de la colla s’hagi posat a comptar des del començament i sàpiga en tot instant a quants estant.

Acabats els 60 curts, cal fer la mateixa operació amb els llargs.

Un es posa a comptar ràpid i l’altre espera quelcom, un moment musical que li cridi l’atenció, i comptar fins que el torna a copsar en la tirada següent, que hom balla lligada amb la primera. Si ha trobat 50 llargs, per exemple, podrà marcar els 100 punts que li calen, mitjançant el company que porta el compte dels que ja han fet.

En les tirades següents es ballen i es reparteixen els 30 curts -i els 50 llargs que tira la sardana.

Farem, ara, una curta enumeració d’alguns dels casos en què es pot trobar el sardanista que compta revesses.

Pot “agafar-se” a un tema musical i després trobar-lo repetit infinitat de vegades.

Li pot passar tota la primera tirada de curts sense haver trobat res que li cridi l’atenció.

Al tornar a trobar el compàs en el que havia començat a comptar, pot comptar-lo altre cop i s’errarà d’un punt.

El company que li ha comptat des del començament se li pot haver perdut.

Per “treure” només els curts o només els llargs, i aleshores no hi ha res a fer.

Pot deixar escapar una bona ocasió de posar-se a comptar, amb la por que el moment musical que ha sentit es repeteixi massa i no li serveixi.

Pot sentir perfectament un compàs propici a “agafar-s’hi” i passar-li desprès per alt la repetició.

Pot ésser que la tirada sigui del doble del que ell ha comptat.

I tantes i tantes de coses li poden succeir per a portar-lo al fracàs, que renunciem a exposar-ne més.

El cas és que les colles que van a concurs acostumen a ballar curts quan son llargs, o viceversa. Algunes paren mitja hora abans d’acabar, i d’altres els atrapa el final tot just eren a la meitat dels punts que pensaven fer. Tot el qual semblaria cosa combinada expressament per fer quedar en ridícul als sardanistes.

De tot el que hem exposat es dedueix que per a “treure” una sardana revessa es necessita:

1. Que pugui treure. (Si el compositor s’ho proposa, no li costarà res de fer una sardana impossible -tiratges exageradament llargs, repetició monòtona d’un tema únic, etc.)
2. Que el comptador tingui l’oïda fina i, sobretot serenitat. (L’oïda fina per copsar una petita diferència d’instrumentació o una variant insignificant d’un tema. Serenitat que eviti els dubtes de si s’agafa o es deixa, o s’ha errat de comptes, i li proporcioni decisió i optimisme.)
3. Finalment, i això és potser el més important, es necessita estar de sort. Hi ha tantes petites circumstàncies que porten al fracàs, que sols el que està de sort pot esquivar-les totes.