Glossaris

La música de la sardana té el ritme binari de dos per quatre, alternant, a vegades, amb el de sis per vuit. Això li dóna un aire característic propi, el que fa que sigui, com escriu Pla, “una música per a ballar, absolutament ordenada, acabada...”.

L’origen de la música de la sardana moderna, que es constituí i desenvolupà, a mitjans del segle XIX, s’ha de buscar entre els músics coetanis de Pep Ventura i, sobretot, en l’impuls que aquest donà al llarg de la seva vida. És una època que no es pot pas separar del context musical d’aquells moments en què la influència del melodisme italià havia estat ben acollit pels afeccionats a la música del país. L’obra de Ventura no es va poder pas sostreure d’aquella influència, que en un cert grau va marcar la seva obra. També l’obra de Clavé, que va aconseguir ben aviat una popular adhesió, va deixar la seva empremta en la música de Ventura. Però en aquest va trobar la deu de la seva inspiració, fou els cants populars de la terra. Per això va produir una música d’un gran colorit melòdic, potser d’estructura simplificada, però rica en troballes rítmiques. Va saber treure de la cobla, reordenada per ell mateix, tota la gamma de possibilitats.

Seguiren l’obra iniciada per Pep Ventura compositors de sardanes que contribueixen a donar impuls a la nostra dansa: Joan Carreras i Degàs (1823-1900), Bonaventura Frígola i Frígola (1835-1875), Albert Cotó i Fita (1852-1906), Antoni Agramont i Quintana (1858-1906), Pere Rigau i Poch (1868-1909), etc.

Cada compositor imprimeix en les seves sardanes les característiques pròpies de la seva inspiració. No obstant, s’han vingut distingint dues tendències: 1a. La popular, continuadora de la línia iniciada per Pep Ventura i representada per Vicenç Bou i Geli (1886-1962) i Josep Vicens “Xaxu” (1870-1956) i 2a. La de exigència de l’0bra ben feta: construïda, continguda, representada per Josep Serra i Bonal (1874-1939) i Joaquim Serra i Coromines (1907-1957), entre altres.

Després vénen les grans personalitats musicals, representatives de la música de Catalunya, les quals també fan la seva valuosa aportació a la sardana, atrets per les possibilitats que ofereix el conjunt instrumental de la cobla: Enric Morera, Joan Manén, Francesc Pujol, Sancho Marraco, Antonio Pérez i Moya, Joan Lamotte, Eduard Toldrà, i per damunt de tots Juli Garreta, seguit de Pau Casals, i tot un esplet de compositors que s’ha anat ampliant i renovant en el decurs dels anys, fins arribar al moment actual, en què la producció sardanista està assegurada.